Vaig néixer l’any 1932 i m’en recordo que quan jo era petit, a Barcelona, a la travessera de Gràcia, davant mateix del carrer Nàpols, hi havia un safareig públic. La mare, quan hi anava a rentar la roba, m’hi duia amb ella, per no deixar-me sol a casa
A l’entrada, el safaretger, que es deia Jaume, hi tenia carretons de ma, per llogar. En tenia de caixa i de plans. Clavades a la paret esquerra de l’entrada, en Jaume, home prim, xuclat de galtes, amb les mànigues de la camisa sempre arromangades, hi tenia unes esferes com les de rellotge, fetes de cartó; avui, imagino que en Jaume se les hauria fet ell mateix. Cada esfera tenia un número diferent pintat, que corresponia al d’un carretó. Les minuteres, també de cartó, servien en Jaume per senyalar a quina hora el client s’emportava el carretó i poder així comptar a la tornada quant temps l’havia tingut.
Entrant cap endins, per un passadís a la esquerra, s’arribava al safareig que era al fons. El safareig era en un local rectangular, emblanquinat, on al mig hi havia tres piques quadrades, separades una de l’altre. A cada una s’hi podia rentar per tots quatre costats. La primera era per la roba blanca, la del mig per la de color i la del fons era la d’esbandir. Arran de paret i al voltant de tot el local hi havia un banc, fet d’obra, que servia per deixar-hi el cubells de les bugades, i també les galledes i coves que les dones portaven quan venien a rentar. Recordo que d’aquests coves en deien: "el cove de la roba bruta".
Unes claraboies de vidres bruts, deixaven entrar la claror del dia i quan es feia fosc eren dues tristes bombetes de poca força penjant del cordó, les que il·luminaven. De finestres no n’hi havia cap, només una obertura rectangular al costat de la entrada que donava on en Jaume hi tenia la caldera del lleixiu acoblada a una fogaina, que alimentava amb uns trossos de llenya molt grossos. També era el lloc on, en Jaume, amb un cassó en forma de galleda i de mànec molt llarg, treia el lleixiu bullint de la caldera i l’abocava sobre la roba neta que les dones havien encubellat. Els cubells així escaldats es deixaven reposar fins que les parroquianes l’endemà tornaven al safareig per "treure la bugada".
Els rumors i sorolls d’aquell safareig recordo que eren una barreja de cops de picador sobre roba mullada, de gemecs de llençols quan els escorren, els del frec d’aquells grossos sabons fent la seva feina d’ensabonar, els de raspalls raspallant espardenyes, de cubells arrossegats per terra, el que feia l’aigua quan hi esbandien peçes de roba i el del cant d’alguna dona..
En Jaume sempre portava esclops, perquè per on ell trafegava el terra era mullat. Trafegant sobre aquell terra enrajolat i moll, els seus esclops xopats d’aigua, feien un soroll estovat, que també encara recordo.
Era un bon jan en Jaume, però potser que ho havia de ser per força, perquè era l’únic home en aquell lloc freqüentat només per dones. Per elles, el safareig, on s’hi passaven llargues estones rentant a ma, era el lloc on s’informaven de les "noticies d’última hora" que corrien pel barri i on les xafarderes treien el ventre de pena.
Gairebé totes anaven el safareig dos dies seguits, un per rentar i l’altre per "treure la bugada". Ni havia que de tant escorre roba a ma, s’espunyien i l’endemà se les veia amb el puny embenat.
Moltes d’aquelles dones, per ajudar a tirar la família endavant, eren obreres de les fabriques tèxtil del barri de Gràcia, fent cada dia el seu "torn" a La Sedeta, Can Gorina, Can Bertran, El Vapor Nou etc.
Mentre les mares rentaven i xerraven entre elles, la quitxalla passàvem l’estona com podíem. Ens empaitàvem corrent pel voltant dels safareigs i quant ens sentíem quasi atrapats ens refugiàvem, arrapant-nos a les faldilles de la mare.
Els nostres xisclets, rialles, i crits la anaven irritant de mica en mica fins que desprès d’alguns: "estigueu quiets!" ineficaços exclamava cridant: "estigue't quiet perquè sinó et fotre un mastegot! " però no ho havia fet mai .
Naturalment, l’aigua era el que més ens atreia, i com que érem menuts, per poder tocar-la, ens havíem d‘enfilar amb un "piló". Eren uns trossos de fusta grossos tallats en forma de dau. Corrien per allà terra i servien perquè les noietes que anaven a rentar amb la mare per ajudar-la, poguessin enfilar-s’hi per arribar al safareig. Dels anys que devien portar allà dins rodant per terra, aquells pilons ja no tenien cap cantó viu. El temps i el frec amb aquell terra sempre mullat, els havia arrodonit per tot arreu, i com que no s’assecaven mai del tot, sempre tenien el color fosc de la fusta xopada d’aigua.
Mentre rentaven, les dones cantaven. Cantaven alt, a ple pulmó i la que en sabia més, no ho amagava cantant cançons senceres que les altres escoltaven amb atenció. No era temps ni de ràdios ni de casets .
Aquella "força femenina" al voltant del safareig, per la seva llengua i l’estil de les seves indirectes, havia fet posar vermell més d’un xicot que per qualsevol motiu havia hagut d’entrar-hi.
Els nostres utensilis preferits per jugar amb l’aigua, eren els picadors i els raspalls, perquè suraven, i la nostre fantasia els convertia en barcos. Com que un barco sense càrrega ens semblava molt trist, el carregàvem amb tot el que podíem arreplegar dins del local, que no era gaire. Tant podia ser una estella de fusta despresa d’algun cubell, algun botó trobat per terra, com un tros de beta d’espardenya. Quan agafàvem una "monyeca de Blau" i les dones la veien navegant damunt del picador pel mar del safareig, reaccionaven amb esverament, crits, i reganys, perquè una "monyeca de Blau" xopa, era per elles una considerable desgràcia.
Però un tros de sabó, per la seva forma, era el que més ens agradava per càrrega, perquè damunt del picador "feia més barco". Per això, si la mestressa badava i l’arreplegàvem, s’iniciava la "travessia". De vegades navegant pel safareig, "el barco naufragava" i la càrrega del picador anava a fons. Això representava, sempre, una petita catàstrofe perquè com que l’aigua era tèrbola, no es veia on havia anat a parar el sabó. Si no era el de la mare, a més a més, significava crits entre la mare i la mestressa del sabó.
La solució sempre era fer servir els ferros que en Jaume ja tenia per pescar peces de roba del fons del safareig. En tenia dos, eren llargs, un acabat amb punxa i l’altre amb ganxo. L’aigua de rentar no era quasi mai clara i per tant, s’havia de pescar el sabó a les palpentes. Això, naturalment, enrabiava molt qui pescava, que quasi sempre tot intentant pescar-lo, deixava anar tot un rosari de renecs, malediccions i amenaçes en direcció nostre. Si no s’aconseguia "pescar" el sabó, es demanava ajuda en Jaume, que també mig renegant intentava localitzar-lo amb els ganxos i amb la seva bonhomia no parava fins que el treia. A hores d’ara imagino que per ell, sol davant de tantes dones, devia ser una qüestió de honor i prestigi pescar o no pescar, dins d’aquella aigua tant tèrbola.
La mare, quan acabava de treure la bugada, ajudada per en Jaume, es carregava al cap el pesat cove ple de rova mullada. Entre el cove i el cap s’hi posava per protegir-se una tovallola enrotllada com una ensaïmada.
Hi tenia molta traça per portar-lo i a més així li quedaven les dues mans lliures, una per portar la galleda amb el picador, el raspall, el blau i el sabó sobrant, i l’altre per donar-me-la a mi.
Així i agafats de la ma, tornàvem cap a casa, on a la mare l’esperaven cinquanta-dos esglaons fins el pis on vivíem, o setanta-dos fins el terrat on estenia la roba.
Pere Vergés i Villalonga Zürich, Febrer de 1994.
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org